«Per afavorir un canvi de comportament necessitem aplicacions persuasives i ètiques»

 Manuel Armayones

Manuel Armayones és un dels principals especialistes de l'Estat en disseny persuasiu en salut digital (foto: UOC)

27/01/2022
Teresa Bau
Manuel Armayones és director del Behavior Design Lab del grup Psicologia, Salut i Xarxa (PSINET) de l'eHealth Center de la UOC i codirector de la Càtedra UOC-COCEMFE per a l'Autonomia Personal i la Salut Digital

 

L'Organització Mundial de la Salut ha difós recentment la importància de les ciències del comportament (behavioral sciences) per abordar els problemes del món actual. El psicòleg i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya Manuel Armayones és un dels principals especialistes de l'Estat en disseny persuasiu en salut digital i és director del Behavior Design Lab del grup Psicologia, Salut i Xarxa (PSINET) de l'eHealth Center de la UOC. També és codirector de la Càtedra UOC-COCEMFE per a l'Autonomia Personal i la Salut Digital, que acaba de complir un any de vida.

Fa un any de la creació de la Càtedra UOC-COCEMFE. Quines han estat les principals fites i els reptes amb què us heu trobat?

El treball realitzat fins ara és molt positiu. Entre altres fites, hem avançat en l'estudi de la relació entre soledat i discapacitat, amb un projecte conjunt amb l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. Hem fet una revisió sistemàtica de la literatura científica, la literatura grisa (informes, tesis, documents d'administracions) i les principals bases de dades, i observem que és complex abordar el fenomen de la soledat no desitjada, que, a més, no s'està mesurant d'una manera sistemàtica. Si, a més, hi afegim la variable discapacitat, ens trobem que en el col·lectiu de persones amb discapacitat la percepció de soledat és més gran que en la població general.

Què et va motivar a impulsar la creació d'aquesta càtedra?

El concepte autonomia personal s'utilitza habitualment en el moviment de persones amb discapacitat, però ens vam adonar que pot abastar qualsevol àmbit: gent gran, col·lectius vulnerables... Tota la població té l'aspiració de ser tan autònoma com sigui possible en la seva vida. El concepte impregna qualsevol àmbit: l'habitatge, la cura de la salut, els hàbits, l'activitat laboral, les decisions sobre la nostra vida i, en definitiva, allò que ens fa membres d'una societat. Acotar aquest concepte és el repte principal que va impulsar la creació de la càtedra de la UOC juntament amb COCEMFE. És una eina de recerca per contribuir a donar resposta a preguntes com ara: hi ha una única dimensió de l'autonomia personal? La tecnologia ens ajuda a ser més autònoms? O hauríem de ser més crítics, atès que a vegades només busca reduir costos? Un bon exemple d'això és quan es tanquen oficines de banc i la gent gran es veu obligada a fer servir caixers amb una narrativa de "modernitat", però sense donar respostes reals a qui per qualsevol motiu ho té més difícil per utilitzar la tecnologia.

De lessis iniciatives que us vau plantejar en crear la càtedra, quines són les que més s'han consolidat?

En remarcaria dues: d'una banda, l'estudi sobre soledat i discapacitat, que aquest any s'ha centrat a recopilar evidència, i, de l'altra, el treball realitzat en la creació d'hàbits saludables en el col·lectiu de persones amb discapacitat. També cal esmentar la col·laboració amb els Estudis d'Economia i Empresa de la UOC en àmbits com l'accessibilitat i el turisme adaptat, amb la idea de promoure l'accessibilitat universal per millorar l'autonomia personal.

La tecnologia pot ser una solució per resoldre el problema de la solitud en la nostra societat?

La tecnologia com a tal no resol ni empitjora res; és la manera com la fem servir. Amb les professores Beni Gómez Zúñiga i Modesta Pousada, dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, ja hem posat de manifest que l'estudi de la soledat i el rol de la tecnologia no és gens fàcil. D'una manera naïf podríem pensar que generant més interacció social ho tindríem resolt, però això no val per a tothom, ni tan sols sembla que hi hagi una relació directa. La tecnologia només és una eina. Són les persones qui se senten soles; aquest sentiment subjectiu difícilment es pot abordar de manera simplista. Per alleujar la solitud amb la tecnologia cal una visió molt àmplia del fenomen i ser capaços de generar escenaris per tal que cada persona faci servir els recursos que li són útils.

Quin ha estat l'impacte, fins ara, en la millora de l'autonomia de les persones a través de les tecnologies digitals?

No em deixo impressionar per la tecnologia si no permet fer la vida més fàcil a les persones i augmentar-ne l'autonomia personal. Un bon exemple d'aquesta tecnologia útil és el projecte de la professora Mònica Cerdán, dels Estudis d'Economia i Empresa, que posa de manifest que, en l'àmbit de l'accessibilitat al transport públic, l'ús d'aplicacions mòbils com NaviLens, desenvolupada pel Laboratori de Recerca en Visió Mòbil, de la Universitat d'Alacant, en col·laboració amb l'empresa emergent Navilens, i adoptada en el transport públic de ciutats com Barcelona, és un gran exemple d'iniciativa tecnològica que promou l'autonomia personal de les persones invidents.

L'activitat del Behavior Design Lab que dirigeixes és trepidant. Com explicaries l'interès que desperta aquest tipus de recerca en la societat actual? 

Cada vegada més hi ha la certesa que, si no es tenen en compte les ciències del comportament i específicament la psicologia, és realment difícil poder abordar els reptes de la societat que necessiten un canvi de comportament. El mateix secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va publicar l'any passat una nota tècnica sobre ciències del comportament, en què indicava l'enorme potencial que tenen per complir amb els disset Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) 2030 i instava institucions i governs a invertir-hi per salvar les barreres i facilitar canvis en la societat. Nosaltres creiem en aquest potencial i l'orientem cap a recerca aplicada sobretot a l'àmbit de la salut.

Quin dels projectes del Behavior Design Lab està més a prop d'arribar a la clínica i beneficiar els pacients?

En aquests moments col·laborem amb l'Hospital Clínic de Barcelona i la Universitat de Twente en un projecte per entendre com la tecnologia permet que els pacients amb malalties cròniques tinguin cura de la salut. També estem col·laborant amb la Unitat d'Experiència del Pacient del Clínic en el projecte Clí-Nit, que es basa en tècniques de disseny del comportament amb l'objectiu que els pacients puguin dormir bé durant la seva estada a l'hospital. Poder descansar adequadament durant un ingrés té efectes evidents sobre la qualitat de vida dels pacients.

També participem en un projecte de recerca amb DKV Salut que estudia com aconseguir l'adherència terapèutica a la dieta i l'exercici en persones amb sobrepès o obesitat.

Quin tipus d'intervencions tecnològiques són més útils per canviar el comportament de les persones i millorar-ne la salut?

Cada vegada tenim més clar que per afavorir un canvi de comportament necessitem aplicacions persuasives, és a dir, capaces d'influir sobre actituds, motivacions i afavorir aquest canvi. I fer-ho, a més, des de l'ètica i el respecte a les persones. Una aplicació mòbil ideal hauria de combinar elements de disseny orientat al canvi de comportament —elements de user experience (UX), de ludificació, etc.—, tenint en compte que, al cap i a la fi, una bona experiència d'usuari és una condició necessària però no suficient per promoure el canvi. En el cas d'aplicacions de promoció de la salut i hàbits saludables, els usuaris han de poder entendre que darrere de l'aplicació hi ha persones que els volen ajudar i que fan servir la tecnologia com una eina més, però no sempre ha de ser el centre de la intervenció.

Quin tipus d'aplicacions mòbils i intervencions heu desenvolupat fins ara? 

Des del Behavior Design Lab hem dut a terme una intervenció per adquirir hàbits saludables a través d'un canal de Telegram, sorgida en el marc de la Setmana Saludable de la UOC el 2020. La intervenció, basada en el fogg behavior model, va ser tot un èxit, amb un centenar de persones que ens van dir que havien pogut establir nous hàbits saludables. També portem a terme un projecte per crear hàbits saludables entre persones amb discapacitat, concretament amb COCEMFE Catalunya, que a hores d'ara ja està en marxa.

Quina opinió et mereixen les actuacions amb eines tecnològiques que fan les organitzacions públiques per influir en els ciutadans?

Crec que l'abordatge d'una pandèmia com la que vivim ha donat a les administracions la possibilitat de recollir molta informació, que esperem que progressivament es pugui transformar en coneixement. Hi ha hagut aplicacions que semblava que tindrien un rol central i, finalment, no ha estat així —penso en Radar COVID-19— i, en canvi, d'altres han estat adoptades per moltes persones, per exemple, l'aplicació per demanar cita per vacunar-se. També m'agradaria destacar l'ús que molts professionals fem de grups de missatgeria instantània com WhatsApp i Instagram per formar-nos. 

Al final, fem servir allò que satisfà les nostres necessitats o, dit d'una altra manera, allò que ens aporta valor.

La ràpida evolució de la pandèmia fa difícil dur a terme experiments que permetin obtenir informació sobre, per exemple, l'efecte que determinades campanyes a les xarxes socials tenen en el comportament dels receptors. Caldria seguir l'exemple de certs països que han desenvolupat grups específics de treball per fer recerca sobre qüestions socials relacionades amb la pandèmia, com ara la relació entre el comportament individual i col·lectiu de protecció davant la COVID-19 —el famós "distància, mans i mascaretes"—, per veure quines són les barreres i els facilitadors que troben les persones i, d'aquesta manera, poder donar suport científic als que prenen decisions.

Poso sempre com a exemple el Behavioural, Environmental, Social and Systems Interventions (for pandemic preparedness) —BESSI—, un grup de treball internacional que genera evidència per millorar la capacitat de reacció dels governs en els aspectes no mèdics d'una pandèmia, que, sens dubte, també tenen un rol central en la resolució de la crisi.

Si algun dia s'aconsegueix descobrir les claus per influir de manera clara en el comportament de les persones, serà una fita transcendental. Hi estem a prop? 

Cada vegada hi ha més models teòrics, grups i investigadors que treballem en el disseny del comportament, la persuasió tecnològica i, en general, en com influir en el comportament dels altres. Però cal actuar amb compte i, sobretot, complint el codi ètic de cada professió i de la recerca acadèmica. La situació és molt diferent a les multinacionals, que saben perfectament com modificar el comportament de milions de persones i, a més, és públic que ho fan. Quan milions de persones utilitzem diàriament aplicacions com WhatsApp, Instagram o Twitter, seria molt innocent pensar que al darrere no hi ha un equip de persuasió tecnològica.

El món de la recerca és molt diferent. Tanmateix, ens interessa disseccionar quins principis fan servir aquestes empreses i intentar-los aplicar a la recerca de qüestions com l'adherència terapèutica, el tabaquisme, la vacunació i, en general, els comportaments saludables, sempre tenint en compte l'ètica i els estàndards científics. Tenim la sort que hi ha estudiants de doctorat que fan recerca amb nosaltres sobre aquest tema des de diferents models teòrics.

Ara que ja fa uns mesos que ha començat, pots valorar el projecte Somos científicos, en el qual participes, per promoure les vocacions científiques entre els joves?

Sempre és una bona oportunitat aprendre com veuen als científics els estudiants de secundària, alguns dels quals seran els científics del futur. Que organitzacions del prestigi de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) et convidin a parlar a cor obert amb els estudiants ha estat una experiència molt bonica. M'ha impressionat com tenen molt clares algunes coses i, al mateix temps, el desconeixement en algunes altres. Hi havia qui pensava que un investigador és una mena de youtuber ric i famós que va signant autògrafs, mentre que d'altres creien que és incompatible fer recerca i guanyar-se la vida. Tot plegat fa pensar que, si no s'hi posa remei, es poden perdre moltes vocacions enfocades a la recerca. Això no s'ho pot permetre cap país, per la qual cosa és molt benvinguda una activitat com Somos científicos, que dona una empenta als joves que es volen dedicar a la investigació.

A més de ser investigador, ets un gran divulgador i comunicador. Què diries als científics que no donen importància a la divulgació de la ciència?

Considero que transmetre a la ciutadania —que, al cap i a la fi, paga la nostra recerca amb els seus impostos— la feina que fem de la manera més fàcil possible és molt recomanable. A vegades, quan fas divulgació i contrastes les teves troballes amb persones que viuen amb allò de què tu fas recerca, t'ensenyen coses que no pots trobar als articles científics i et fan canviar la mirada, a més d'ensenyar-te coses que no es troben als llibres. Més d'una vegada és una cura d'humilitat recomanable.

Per acabar, què demanes al 2022 com a investigador en el camp de la salut digital?

Que s'aprofiti la situació de pandèmia que vivim per reforçar la recerca en tots els àmbits, perquè potser per primera vegada a la història s'han aplegat científics de totes les disciplines i de tot el món per fer recerca sobre un mateix tema, i tots hi han fet aportacions importants. En poso un exemple. No hauria servit de res desenvolupar una vacuna si, des de les ciències socials i del comportament, no s'aconsegueix entendre per què algunes persones decideixen no vacunar-se. És impressionant l'esforç per treballar conjuntament que es fa des de diferents disciplines. M'agradaria que, arran d'aquesta pandèmia, siguem millors investigadors, més oberts, transdisciplinaris i conscients que tots podem aportar coneixement per evitar patiment.