«La investigació periodística sobre crims no es pot industrialitzar, tractem amb gent real»

 Carles Porta

Foto: True Crime Factory

28/10/2022
Antonio Lozano
Carles Porta, periodista, escriptor, guionista i productor audiovisual

 

Carles Porta (Vila-sana, Pla d'Urgell, 1963) és periodista, escriptor, guionista i productor audiovisual. Va començar la seva carrera al diari Segre i després va passar per TV3, on va exercir de corresponsal de guerra i es va especialitzar en reportatges i documentals. Des de la publicació del seu llibre Tor, el 2005, s'ha convertit en un referent del periodisme d'investigació sobre el món de la crònica negra, que ha portat a terme en diferents formats, dels quals destaquen el pòdcast i la sèrie televisiva Crims, un èxit de públic aclaparador que ha merescut un Premi Nacional de Comunicació i un premi Ondas al millor programa de ràdio. Porta va participar recentment en una taula rodona titulada "Criminologia, true crime i crònica de successos: el fenomen Crims", organitzada pels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, acompanyat pel doctor Luiz Peres-Neto, professor col·laborador en el grau de Criminologia de la UOC, i amb la moderació del professor Marc Balcells. Una estona abans ens va atendre per parlar-nos de la seva trajectòria, dels problemes derivats de treballar amb un material inflamable i hipersensible, i de les trampes del seu dolç moment professional.

Què el porta al periodisme?

Jo sempre havia escrit. Fins i tot, vaig arribar a guanyar el concurs de redacció escolar que organitzava la Coca-Cola, i em debatia entre Dret i Periodisme. Què em va fer decidir? Dret exigia massa colzes, i dos amics meus que havien acabat primer de Periodisme em van dir: "Ens passem tot el dia de festa". Provem-ho, doncs! El problema és que m'avorria molt, i em vaig tirar mig any sense anar a classe, centrant-me a organitzar festes. No era seriós, allò, de manera que em vaig posar a treballar els caps de setmana. L'any 1984 entro de becari al diari Segre. Encara recordo que el primer dia a la redacció, el subdirector, Ramon Perelló, em va donar tres llibres del Truman Capote, un dels quals A sang freda, on segurament vaig descobrir alguna cosa. El periodisme local és, de llarg, la millor escola que hi ha. Fas de tot de manera directa i tens uns mestres meravellosos.

"El periodisme local és, de llarg, la millor escola que hi ha. Fas de tot de manera directa i tens uns mestres meravellosos"

I com comença el lligam amb la crònica negra?

A partir del moment en què entro a la secció "Tribunales y sucesos", on disposàvem d'un escàner a la redacció connectat a la freqüència de la policia, els bombers…, de forma que arribàvem ràpidament als incidents. Allà vaig descobrir que, darrere dels judicis, una cosa aparentment pautada i tècnica, hi havia històries d'interès humà, als marges, als voltants, que demanaven una mirada més narrativa. Després, tot va venir rodat: el programa centrat en el cas Tor del 30 minuts, la secció sobre crims al programa radiofònic Estat de gràcia, la creació de la productora…

Ha abordat el crim des de diferents disciplines (ràdio, televisió, llibres). Quin diria que és el punt fort de cada mitjà a l'hora d'endinsar-se en aquesta temàtica específica?

Quan escric, el gran repte és trobar l'equilibri entre emoció i tensió, i deixar que el lector gaudeixi de la lectura com si hi fos a dins: si dones massa elements, el coartes; si en dones pocs, no connecta. Generar, doncs, complicitat, fer-lo copartícip. A la ràdio, la relació és diferent, molt íntima, perquè la majoria l'escolta en solitud o amb auriculars. L'oient ho vol tot fàcil, no vol pensar. El repte de l'àudio és donar-li tot perquè no es perdi, es despisti o s'adormi. A la tele hi ha una suma de tot això, però a través d'ella m'agrada, per damunt de tot, arribar a les emocions de la gent (aquí rau, sospito, l'èxit de Crims). Això significa que treballem els guions per crear neguit, por, ràbia…, per arribar per la pell, que de seguida s'identifiquin amb la víctima, compadeixin els familiars, s'enfadin amb la policia si no enxampen el dolent… En definitiva, crear sensacions i ambients.

Quins són els principis ètics que han de guiar la investigació i l'exposició de fets criminals?

N'hi ha un de bàsic, que és l'honestedat. Treballem amb rigor, respecte i ritme narratiu, el que anomeno les tres erres. Rigor: que tot el que s'exposa, sigui real, veritable i contrastat. Invertim moltes hores en cada detall perquè hem de guanyar-nos la teva confiança. Respecte per tothom, primer per les víctimes, la qual cosa implica no entrar en detalls innecessaris, en àmbits de la vida que no tenen res a veure amb el cas, fugir de la intromissió aplicant el sentit comú. Això em ve del periodisme local. Quan anava a cobrir un succés, pensava que l'endemà em podia trobar algun familiar o conegut dels protagonistes. Allò era molt petit i no era plan que em diguessin el nom del porc, m'acusessin o em ridiculitzessin. I, per acabar, el ritme, que és una qüestió formal. M'agrada agradar i enganxar. Però, compte, que, de vegades, un ritme és un silenci.

"Treballem amb rigor, respecte i ritme narratiu, el que anomeno les tres erres"

Quin peatge emocional té el fet de tractar amb el costat més fosc de l'individu de manera tan continuada?

Depèn del moment vital, del crim en particular, de la teva situació personal…, però per regla segueixo l'exemple dels meus amics en les branques de la psiquiatria i la psicologia, que sempre m'han insistit en el fet d'evitar portar-me el cas a casa, tenir-lo al cap tot el dia. Intento anar-me posant i traient el mono de feina. Dit això, n'hi ha situacions delicades, com per exemple quan hi ha nens pel mig, que, si ets pare, t'arriba molt, i establir aquesta distància és llavors molt complicat. El meu equip i jo plorem moltes vegades quan les víctimes t'expliquen els casos. Al mateix temps, un cas empeny l'altre; això és una feina i sempre has de tenir el cap en el projecte entre mans.

Tractar amb el cercle íntim de les víctimes ha de ser delicadíssim.

Moltes vegades se t'apropen per demanar-te que resolguis el cas, i jo no em canso de repetir que nosaltres no resolem crims, sinó que expliquem històries. Resoldre és feina dels Mossos i els fiscals. No tenim ni temps ni diners. Si trobem alguna prova, la passem a les autoritats i prou. A més, tampoc jutgem, hem de ser neutrals, purs narradors.

Hi ha algun aspecte de com es fa true crime a l'estranger del qual hauríem de prendre bona nota?

D'entrada, n'hi ha un de crucial, que és el temps que hi dediquen. Crec que el true crime que teòricament es fa a Espanya, en bona part no ho és. Si de cas, són reportatges llargs i bonics. El veritable true crime es troba a mig camí entre el periodisme i la novel·la, fa ús d'eines ficcionals per explicar un cas real. És treball narratiu que necessita cinc, set o deu anys. Aquí, la manera de funcionar és molt superficial, el gènere és ple de coses efímeres i de qualitat pobra que, per desgràcia, invisibilitzen el que paga la pena. Les modes fan molt de soroll i no permeten la calma. Dit això, algunes de les històries de Crims són true crime i d'altres no, perquè de vegades hem de treballar massa ràpid. Una de les batalles, ara mateix, és intentar reduir el nombre de capítols i treballar amb anys per endavant per tal d'aconseguir una mirada profunda.

"El veritable true crime es troba a mig camí entre el periodisme i la novel·la"

Risc que el monstre de l'èxit se't mengi?

Hem d'anar amb compte i parar-nos a reflexionar. Fa dos anys que no puc llegir, amb les cervicals fetes merda, un estrès de feina exagerat. Hem crescut una animalada i tenim ofertes de tot arreu, tothom en vol més, els equips creixen… Gestionar un fenomen no és fàcil, però, a la vegada, cal aprofitar que ets a dalt, perquè en el món del periodisme mai saps quan passarà el teu moment i l'onada caurà. Ara bé, la investigació periodística sobre crims no es pot industrialitzar, tractem amb gent real.

I com s'ho fa, per mantenir el cap fred?

Si jo deixo de fregar els plats, no toco amb els peus a terra. Jo vinc de molt avall. Crec que posseeixo serenitat i que soc molt conscient del que ha costat arribar, del que costa fer el que fem, de la quantitat de gent que hi participa… Diria que, després de tants anys de periodisme, no he perdut la humilitat, i que la imbecil·litat i l'ego els tinc sota control.